Com cada dia, el passat dilluns dia 7 (39+3sg) acabem de sopar amb els petits i anem a fer les rutines prèvies per anar a dormir, quan vaig al WC veig que tinc les calcetes mullades… penso si serà fissura de bossa o potser flux… Ho veig molt líquid, interiorment el meu cor s’emociona, ja vens Kala? Li dic al meu home i em diu que ho anem observant, posem a dormir els nens i em canvio, al cap d’una estona torno a tenir una mica mullat, no gaire, però tinc dubtes. Escric a les llevadores, per si em poden dir com diferenciar si es flux de líquid, l’Elena em tranquil·litza, «si has trencat la bossa, en unes hores et posaràs de part tranquil·la». Quedem que qualsevol canvi les aviso, anem a dormir, però estic inquieta, vaig tenint alguna contracció suau, aviso la meva tieta de la situació per si ha de venir, ja que és la persona que hem escollit perquè ens acompanyi en el part, igual que vam fer amb el nostre segon fill.

Em desperto sobre les 3 de la matinada per anar a fer pipi, quan m’aixeco em noto una mica mullada altre cop, vaig per canviar-me i torno a perdre directament a terra, veig clarament que és líquid, ara quan m’agafa una contracció ja fa més mal… decideixo trucar a la tieta, encara que quedin hores prefereixo avisar-la i que vingui, ja que viu a una hora de camí. Aviso també a la meva mare, perquè estigui preparada si necessitem que vingui a recollir els nens.

La meva tieta arriba al voltant de les 4:30 del matí, com que estem emocionats, decidim preparar ja l’espai per rebre la Kala, fem espai al menjador, posem els protectors al sofà, aromateràpia per ambientar, però en veure que no s’inicia decidim anar a descansar. Quan els nens s’aixequen, al·lucinen amb el canvi de menjador, els explico que potser la Kala arribarà avui, es posen molt contents. Aquell matí em ve a veure l’Elena, ja ve preparada amb totes les coses per al part i les deixa a casa, li explico com hem passat la nit i escoltem a la bebita, està tot perfecte, decidim que anirem fent cosetes per anar activant el part durant el dia com anar a caminar.

Els nens marxen amb la meva sogra, i la meva tieta, el meu home i jo marxem a caminar, fem uns 6km, durant el trajecte vaig tenint contraccions i algunes fan bastant de mal, vaig parlant amb la Kala, li dic que tinc moltes ganes de veure-la, que pot venir quan vulgui, que ho tenim tot preparat. Arribem per dinar i després em poso a descansar al sofà, les contraccions s’espaien, i afluixen. He avisat a les altres persones que han de venir de com està tot, els dic que això encara pot tardar moltes hores, tot i que ho dic amb la boca petita, vull que s’activi ja, tinc moltes ganes de què neixi, vinga contraccions veniu!

Estem a casa, juguem al Rummikub i a mitja tarda tornen els nens, anem a fer un passeig per davant de casa i els dic que es queden a dormir a casa l’àvia, el petit em pregunta si la Kala encara no ha arribat. Al vespre, ja són 24 hores de bossa trencada, parlem amb les llevadores La Miriam i l’Elena que són els meus referents i m’ofereixen que la Chus, una altra llevadora de l’equip, em truqui més tard per fer una visualització i intentar que així s’activi el part, tinc dubtes perquè aquestes coses em costen força, però accedeixo a fer-ho.

 La Chus em truca a les 8, m’explica que farem i iniciem la visualització, estic una mica desmotivada perquè pensava que el part ja s’hauria activat, comencem la visualització, he d’anar pessigant-me la panxa al voltant del melic i demanar una contracció mentre vaig passejant pel menjador, quan ve la contracció he de descansar al sofà, tocar-me els mugrons per lliurar oxitocina, respirar tranquil·lament i hidratar-me. Quan porto unes quantes vegades fent el mateix em sento inútil, m’agobio, només sento la veu de la Chus repetint la mateixa frase, però no em puc concentrar, no puc connectar amb la Kala per rebre una contracció. Estic angoixant-me, vull parar, no m’agrada gens, estic cansada, no vull seguir… però no dic res… segueixo.

En les paraules de la Chus apareix la paraula hospital, si no s’activa haurem d’anar a l’hospital, tu no ho vols, diga-li a la Kala, l’angoixa puja només d’escoltar aquesta paraula, NO VULL anar a l’hospital. Em diu que ho fem una estona més i parem, no puc, però m’obligo, només miro el rellotge per saber quan s’acabarà, ho sento com una tortura. Finalment, em diu que ara he d’anar a dormir, que a les 7 del matí m’escriurà i si no estic de part haurem de fer alguna altra cosa, perquè si arribem a les 8 del vespre (48 hores de bossa trencada) ja no hi haurà res a fer i hauré d’anar a l’hospital, aquestes paraules em maten, arriben a mi com una gerra d’aigua freda, mentalment em col·lapso, em pregunta si estic segura que vull que neixi a casa, DONCS CLAR QUE Sí! Mai he tingut una cosa tan clara, per què em posa en dubte? I la Kala vol néixer a casa?, em pregunta. Doncs no ho se, suposo que vol néixer on la seva mare estigui a gust, tranquil·la i ben acompanyada. Acabem de parlar i penjo, estic molt trista, estic angoixada, aclaparada, al meu cap només ressona la paraula hospital i les 7 del matí… em sento com una nena petita que té una obligació i si no la compleix malament. Per què ha anat així aquesta visualització? Per què m’he hagut de sentir tan malament? Estic dolguda, una mica enfadada… me’n vaig al llit, però sé que no podré dormir, m’agradaria que tot estigués anant d’una altra manera, que fos com en el part del Tavi.

Estirada al llit vaig tenint contraccions de tant en tant, em fan bastant de mal així que penso que la cosa sí que va de debò i s’està activant. Quan en porto unes quantes li dic al meu home que vull trucar a l’Elena, no sé si és el moment, però la vull trucar, tinc la necessitat, vull que vingui, que estigui amb nosaltres. Quan arriba parlem, em veu que estic una mica ofuscada, em diu que el part s’activarà, li parlo de la visualització que no m’ha anat bé. Em pregunta si vull que fem un tacte per saber com tenim la situació i així quedar-me jo més tranquil·la. Em sembla perfecte, vull saber si ja estic dilatant, vull saber si estic avançant. Estic de 3-4cm, li pregunto que passarà si al final he d’anar a l’hospital, em diu que no hi anirem, que el part està avançant, que queden moltes hores i que el part s’activarà cada vegada més. Em recomana descansar i torno al llit.

Al cap d’una hora em torno a aixecar, és la una de la matinada, les contraccions al llit altre cop es feien insuportables. Necessito moure’m, passejo, vaig a la pilota i parlo amb l’Elena, parlem de com ha anat el dia i al cap d’una estona torno a anar a dormir. Em torno a llevar entre les 2 i les 3, les contraccions són més freqüents, cada 10 minuts, però a mi se’m fa etern, sembla que siguin molt més espaiades. Necessito l’escalfor als ronyons, la meva tieta es desperta i prepara infusions, prepara el menjador, posem aromateràpia i encens. Entre ella i l’Alex m’acompanyen en cada contracció, l’un em sosté al coll mentre l’altre em posa les mans calentes als ronyons, m’alleugereix, m’ajuda a passar la contracció.

L’Elena cap a les 4, com que em veu angoixada i atabalada, em pregunta si vull un altre tacte, li dic que si, vull saber si avanço o no, no sé què em passa, no estic connectant, la paraula hospital i la pressió contínua retrona al meu cervell, perquè no va més de pressa? Kala amor, no vols sortir? La mama t’espera. Vaig cantant la música que m’he preparat per al part, m’ajuda a concentrar-me, necessito posar-me dins del meu món i oblidar l’exterior, però em costa moltíssim, no sé per què, estic molt cansada, estic de 6cm. La Kala està molt amunt, encara ha de baixar i fer pressió per anar obrint-se camí enfora. Veig el cartell lluminós dels noms dels nens, decideixo que necessito posar el nom de la Kala per rebre-la, no estic còmoda a l’espai, decideixo intentar canviar la llum per si trobo la manera d’estar millor, però res, no hi ha manera.

Són gairebé les 5, fem un altre tacte, l’Elena em veu que estic massa enfora, que no estic en el «mundo parto» i em demana fer un tacte per veure com vaig i avisar la Miriam. Estic de 8, avisem a la Miriam. L’Elena em pregunta si estic segura de voler trucar a les altres persones que volia que estiguessin presents, penso que ho diu per si el part s’atura encara més, però sí, vull que vinguin tot i que prefereixo esperar una mica. Quan arriba la Miriam entro a la piscina, que bé, aquí s’està genial, l’aigua calenta m’alleuja moltíssim i les contraccions es passen millor.

Al voltant de les 6 avisem a la Jenni i també a l’Amanda, la padrina de la Kala. Quan venen tot es torna a alentir, qualsevol soroll em molesta, sento els clics de la càmera, necessito que posin la música més fort. Em sento molt observada i molt incòmoda, com si tot això fos un espectacle. Li dic al Alex que vull marxar i anem a passejar per casa, decideixo estar-me a l’habitació, em sento més recollida, quan venen les contraccions la Miriam i l’Elena venen amb nosaltres, em sostenen juntament amb l’Alex. Ploro, els hi dic que no puc més, que estic molt cansada, angoixada. Em molesta tot i tothom. Els demano que diguin que es retirin totes del menjador, que no les vull veure. Estem una estona a l’habitació on em sento més recollida i deixo que les contraccions vinguin i m’ajudin, intento abraçar-les, sentir-les, però el meu cap encara desconnecta a moments, no sóc conscient de l’hora, no sóc conscient del pas del temps ni de com avança el part, continua venint-me al cap la paraula hospital i no vull, no vull anar-hi. Dins meu sento que em vull rendir, que no puc més, que vull anar a dormir, però una altra part de mi em diu que no he d’anar a dormir, que la Kala ha de néixer, que no es pot quedar a dins, que tinc ganes de rebre-la i tindre-la als braços.

Vinga Anna, tu pots, una mica més, va que arribarà. M’abracen, em sostenen, em donen energia, la Miriam canta amb mi, cantem juntes, obrim el camí per la Kala, em donen la seva energia, em fan sentir més forta, cada vegada que tinc una contracció la Miriam, l’Elena i l’Alex em sostenen, sento que el meu cos no aguanta gaire més, sort que els tinc amb mi, són el suport que necessito, gràcies, gràcies, no us separeu de mi, us necessito a prop.

Demano tornar a la piscina una estona, però em canso aviat perquè noto que les contraccions es tornen a parar. La Miriam i l’Elena parlen, em veuen esgotada, connecten amb el meu malestar i amb la meva angoixa i miren com poden ajudar-me, estan 100% pendents de mi, estan completament connectades amb el que m’està passant. Parlem i m’ofereixen acabar de trencar la bossa per si la pressió del cap de la Kala, que encara està força amunt, ajuda al fet que tot avanci, estic de 9 cm. Els hi dic que si, que qualsevol cosa que ara mateix em pugui ajudar, que ho fem, el meu cos ja no aguanta més, són massa dies sense dormir i no puc més. Ho fan tan suau, només sento com regalima el líquid per les meves cames, i quan em poso a peu dret, ho noto tot molt més, ara sí que noto pressió, molta pressió. 

Tornem a anar a l’habitació, són les 8:15, estem allà i em venen força contraccions i molt doloroses, no les puc aguantar, noto que baixa, però ja no sé si és real, no sé si ja està a punt. Des de darrere, la Miriam m’abraça i em toca, em posa les mans fort als ronyons, la seva energia em recorre el cos, m’ajuda. La seva veu em diu «Et sents còmoda per rebre la Kala aquí?» Li dic que no, estic incòmoda, sento que el meu cos fallarà en qualsevol moment i cauré. Demano anar a la piscina, entro a les 8:30 dins, em toco la vulva, està superinflada i enfora, UAU penso, això és que ja està aquí, em ve una contracció superintensa i noto com em començo a obrir.

Buah quin dolor, no ho puc suportar, tinc ganes de xisclar i plorar, m’agafo fort al Alex, a la següent vindrà el cap penso, està a punt, però jo no tinc gaire força. Quan em ve la contracció apreto, ja surt el cap, em fa tant de mal, sento que el cos se m’ha de partir en dos, noto com el cap va fent-se camí cap a fora, poso la mà i l’acompanyo, noto el cap de la meva princesa entre tot el dolor que tinc. Agafada ben fort al Àlex, el mossego, no puc canalitzar el dolor de tan cansada que estic, quan tinc el cap fora penso que no sé si podré suportar una altra contracció. Ja ve, apreto fort i sento com el cos es va obrint camí, la pressió augmenta i de cop surt sencera i torna a disminuir.

 L’agafo per sota les cames, la tinc, ja estàs aquí, per fi, la miro, és preciosa, m’assento i em deixo anar, ho he tornat a fer, tot i pensar que no podria, ho he fet, sóc valenta, sóc poderosa, són les 8:45. Al meu voltant, sento la tieta i l’Amanda que ploren, emocionades, ja la tenim aquí, estem feliços. L’Àlex i jo, una vegada al sofà, quan ja ha nascut la placenta, ens mirem i li dic «Ho hem tornat a fer».