Quan portes tota una vida junts, concretament des dels setze anys, la complicitat en una parella es respira a l’ambient i sense dubte, aquest és el cas de la Vero i el Dani.
Sempre havien somiat fer la seva boda a l’ajuntament de Barcelona i després d’uns anys d’espera, pel que costa casar-s’hi, i una pandèmia, ho van aconseguir.

Quan hi vaig arribar, em vaig dirigir al despatx d’honor dels alcaldes de Barcelona, on m’hi vaig trobar una Vero molt tranquil·la, la núvia més tranquil·la que he vist a la vida. Només hi vaig veure uns instants de nerviosisme, en veure al Dani i als seus fills des de la finestra.
El Dani era tot el contrari, mirava el rellotge, cap a l’habitació on era la Vero, els minuts no passaven… Fins que la va veure entrar per aquella porta que té molta història darrere, igual que el Saló de Cent, on es va celebrar la cerimònia. Després d’això, no va deixar de mirar-la durant tot el dia.

I després d’una sessió/passeig per les Rambles i els voltants de l’ajuntament de Barcelona, ens vam dirigir cap a Can Travi a celebrar-ho.
Guitarres, regals, abraçades, complicitat, un ball nupcial a 4 i una festa que es va fer curta. Tot i això, les restriccions no van impedir que la boda somiada d’aquesta parella, es fes realitat.